Fent una mirada retrospectiva, la Unió Europea ha suposat una gran construcció política, un projecte d’enginyeria social enfocat a construir una Europa de la pau, el progrés, la protecció dels més dèbils, la igualtat, la dignitat en el treball i el respecte entre societats molt properes geogràficament però molt allunyades socialment. Un projecte basat en un contracte social europeu que deriva essencialment en el que s’ha conegut com a Estat de Benestar. Ara bé, quan s’ha torçat aquest projecte?
Per a respondre a la pregunta és necessari identificar tres eixos clau:
- Crisi econòmica → la forta crisi financera del 2008 i la gestió d’una moneda comuna en un espai molt divergent econòmicament va portar a la governança de la Unió Europea a establir unes mesures pro cícliques i d’austeritat malentesa que, en gran part, el nord va imposar al sud.
- Política migratòria → la guerra a l’Orient Mitjà ha portat a deu milions de persones a sortir atemorides de casa seva i mirant a Europa; i açò sumat als moviments migratoris del segle XXI. El fenomen, absolutament global, afecta més a Europa donat que la principal connexió geogràfica és la mediterrània. La crisi migratòria provoca un default dels països de la Unió Europea perquè l’est es nega a admetre cap tipus de quota o repartiment. Açò, fins al punt d’establir-se murs en els denominats països de Visegrad.
m
Països de Visegrad
- Populisme anti Unió Europea → conformat en els espais de l’extrema dreta, encara que no només, agafen força diversos moviments polítics contra la Unió Europea. Açò fins al punt que un total de 15 partits anti Unió van entrar, durant les darreres eleccions europees, al Parlament Europeu. Aquest fet ha configurant expressions polítiques contra la cessió de sobirania com a mecanisme de construcció d’Europa, provocant un resistencialisme enorme a qualsevol avenç en el projecte europeu. I aquí és on sorgeix el Brexit. La nostàlgia històrica de gran imperi, la idea de controlar fronteres i la realitat d’un país que sempre ha estat amb un peu fora i un peu dintre de la Unió Europea ha suscitat el “millor tots sols”.
Per tant, divisió nord-sud per la crisi econòmica, est-oest per la crisi migratòria i d’atomització pel ressorgiment del populisme anti europeu. Però encara hi ha un altre gran problema de la Unió Europea: el model d’unió dels Estats membres i la divisió de poders que se’n deriva.
- Unió d’Estats més que Unió Europea → el sobrepoder del Consell de la UE, derivat de l’enorme pes dels Estats, impedeix l’eficiència i l’eficàcia de la Unió. Cada vegada que es vol avançar, com per exemple en la resposta a delictes supranacionals i supracomunitaris, com en el cas del tràfic d’armes o els delictes cibernètics, es topa amb què els estats diuen no. Açò endarrereix molt, o directament anul·la, la feina del Parlament Europeu, únic òrgan del triangle “Consell–Comissió–Parlament” d’elecció democràtica directa.
Aquesta disfuncionalitat fa que la resposta de la Unió a les problemàtiques sigui com és. De fet, la nova realitat de la UE-27 ha portat a Juncker a presentar un white paper – White Paper on the future of Europe: Avenues for unity for the EU at 27 – amb cinc escenaris de futur. Un document trontollant per venir del “govern” de la Unió, donat que no és un think tank sinó un “govern”, que posa en evidència l’enorme dificultat que té governar la Unió amb uns països que ja no tenen un projecte comú clar.
I malgrat tot, optimisme. Durant el 2017, la UE-27 serà, evidentment, capaç de negociar el Brexit i de derrotar la ultradreta – ho férem a Grècia, a Àustria, als Països Baixos i demà ho farem a França i a Alemanya. I açò sumat a la Unió del dia a dia: la de la unió bancària, del fons de garantia de dipòsits, de la unió digital, de la unió elèctrica, etc. Una Unió que funciona, que acorda, i que no es veu.
Optimisme perquè, contra el que pensa la gent, la crisi dels populismes ha portat una realitat demostrable: el líder polític que agafa la bandera de la Unió Europea i la defensa, és a dir, que planteja davant la ciutadania un projecte neerlandès o austríac arrelat a Europa, guanya. De fet és el que feren Van der Bellen (verd) i Rutte (liberal-conservador) i el que esta fent Schulz (socialdemòcrata). En aquest sentit és necessari lligar la política estatal a l’europea perquè la Unió deixi de tenir un sentit burocràtic, que la gent voti partits també per la seva opinió sobre la Unió. És necessari que deixem de xerrar d’Europa en tercera persona.
Els problemes se superaran, per sentit històric, i perquè amb tot, hi ha una voluntat política real de seguir avançant. És una Europa complexa? Sí. És una Europa que necessitarà majories reforçades? Sí. És una Europa relativament “a la carta”, amb opt-outs? Sí. Nucli dur? La moneda, la defensa del retorn al contracte social europeu i els passos endavant en seguretat i defensa, donat que per primera vegada, la seguretat interior ens lliga a la seguretat exterior.
Joan Albert Pons i Bagur, membre de Menorquins pel Territori
m
