Aquest passat dijous 4 d’agost tingué lloc al Pati de Can Victori, seu de l’IME, una tertúlia a càrrec de Jesús Cardona Pons, on poguérem gaudir d’una taula de convidats excepcionals, els quals un per un anirien contestant les preguntes «On som?», «En quin estat ens trobam?», «I, després, cap a on anem?» o «Cap a on hauríem d’anar?». Així, un per un van anar exposant les seves idees per obrir al final torns de paraula i fer entre tots un debat. Aquí, doncs, solament volíem compartir amb tots vosaltres allò que ens va semblar més interessant. En primer lloc, un dels participants exposà que el concepte que lligava els tres que configuren el títol és el de model econòmic. Llavors, va argüir que era complicat abordar el tema del canvi econòmic, és a dir, del model econòmic, ja que la teoria econòmica clàssica que divinitza el paràmetre del PIB sembla incontestable, com a mínim per als mitjans de comunicació. És a dir, si el PIB puja, l’economia va bé; si baixa, s’ensuma crisi. Ara bé, des de la taula es va voler remarcar que en temps de guerra aquest indicador puja però, en canvi, tots sabem que la guerra no és bona. Per tant, el PIB no pot ser mai un únic indicador, ni tampoc és una representació real de la societat. Com a resposta, van sortir els conceptes d’Economia del bé comú, un model d’economia amb futur o fins i tot l’economia feliç, que s’està començant a plantejar — https://en.wikipedia.org/wiki/Gross_National_Happiness.
Després, es va parlar del canvi climàtic. Canvis climàtics n’hi hagut sempre, per tant, el problema no és el canvi per se, sinó la rapidesa d’aquest. Es varen comparar xifres i la tendència actual d’augment de temperatura fa que pugi el mateix ara en 100 anys que no abans amb mil. És a dir, el factor humà està accelerant perillosament el canvi. Davant d’aquesta problemàtica, està per veure com es poden adaptar les diferents espècies d’éssers vius, ja que acostumats a canvis lents, no es sap del tot quina capacitat tindran d’adaptar-se. El següent ponent va parlar de la problemàtica del canvi climàtic però vista concretament des del mar i fent referència sobretot a la seva acidificació. L’acidificació del mar és el procés pel qual el mar, atesa la gran quantitat de diòxid emès, n’absorbeix una bona part, ajudant així l’atmosfera.
A més, des d’aquest punt de vista, també es va al·ludir a la dinàmica de pujada de temperatura del mar, per la qual al mar Mediterrani en concret, la posidònia —element clau en l’ecosistema d’aquest mar— aniria morint sense tenir temps de regenerar-se i afectaria seriosament l’ecosistema. Actualment, durant els mesos d’estiu de cada “X” anys es moren praderies, però seguint la dinàmica actual en menys de 100 anys açò es produiria cada dia, per la qual cosa la posidònia no es podria regenerar.
El problema de l’eficiència energètica va ser un dels altres temes destacats. Es va comentar que per cada unitat d’energia de consum cal produir-ne tres, per la qual cosa dues es perden pel camí. Així mateix, és greu la ineficiència en diferents aspectes de Menorca, ja que la meitat del Co2 és emesa justament per açò. A més, un altre exemple és l’aigua. Un participant del públic va afegir que via la xarxa d’aigües també se’n perd gairebé un 50%. Per tant, sembla obvi que senzillament millorant aquesta eficiència, el consum —preu ambiental i econòmic—podria descendir notablement.
Cal tenir present que a mitjan o llarg termini el preu del petroli, a mesura que en quedi menys i sigui més valuós, pujarà, per la qual cosa Menorca podria quedar en una situació d’extrema dependència, tant econòmica com energètica, ja que actualment l’illa depèn en un 90% dels combustibles fòssils. I el que és més greu: a Menorca cada any ens costa 248 milions abastir-nos d’energia, ja que n’importam un 99%. A més a més, s’ha de recordar que no es tracta només del problema de l’energia, sinó també de tot allò que consumim de plàstic. Tots sabem dels plàstics que trobem al litoral de la nostra illa i en les aigües més properes, però més greu és el problema si ens anem al Pacífic, on ja existeixen “illes de residus de plàstic” que tenen la superfície de la Península Ibèrica.
Per una banda, cal dir que la realitat de l’illa és realment lamentable. Per tothom és sabuda la capacitat natural de l’illa de crear energia, i tot i açò, Menorca disposa d’un 2% d’energia renovable, quant a electricitat ja que en el seu conjunt (de l’energia) no arriba a un 1% d’energia renovable.
Per altra banda, cal desglossar més el tema. És necessari dir que el principal consum d’energia a Menorca és el transport terrestre, i no altres. En segon lloc, els serveis, i en tercer lloc, el sector residencial. Per tant, si bé és evidentíssim que quant a turisme hem arribat al sostre, si no l’hem passat ja, cal ser conscients de la realitat i defugir la “turistofobia”. Per tant, repensar tant el turisme com el transport –a més de l’eficiència de les cases a títol individual– ha de ser clau en el nou model d’illa, no només d’energia. Per poder encarar tot açò amb serietat, amb ganes de veure les reflexions paleses a la realitat, és necessari que els polítics no tenguin por de presentar, per exemple, el debat del turisme a l’esfera pública. A més, es va recordar, es tracta d’un moment en què la societat demana —i ha de continuar pressionant, digueren— canvis. Són notoris els exemples d’organitzacions actives que deixen enrere la protesta per la proposta, com el GOB i la nostra pròpia associació, Menorquins pel Territori.
Per la seva banda, es va recordar que a nivell institucional està en procés una llei autonòmica —a Catalunya també i en un estat més avançat— de canvi climàtic, i que l’objectiu seria poder arribar a fer una llei autonòmica d’energia, ja que actualment hi ha moltes competències que resideixen en el govern central, per la qual cosa els governs autonòmics en aquest camp tenen les mans, en part, lligades. A més, ja fa poc el govern balear va anunciar que els seus edificis funcionarien amb plaques, amb l’objectiu d’arribar a comprar només energia renovable.
Davant de tot açò, els diferents ponents van concloure que l’única opció viable és un canvi de model energètic, passant de la dependència dels fòssils a energies renovables, sense deixar de banda en aquesta transició de model, sobretot, la reducció del consum i la millora en la eficiència. Per encarar tots aquests reptes cal mirar-se el paisatge i l’economia i pensar com combinar-ho: hem de començar a pensar en la problemàtica a escala global. Potser aquí no veiem el cost d’energia de moltes coses, però no podem oblidar que el té a un lloc determinat, que forma part igualment del nostre planeta. Més positives varen ser les referències a possibles solucions. Es va explicar que també hi ha alternatives al sistema energètic imperant, com el que ofereix la cooperativa Som Energia — https://www.facebook.com/SomEnergiaMenorca/?fref=ts —, que produeixen i venen energia renovable. És fàcil i només hi ha 200 socis en tota l’illa.
Un exemple d’èxit de canvi de model és l’illa de Samso, que ha aconseguit abastir-se totalment d’energia renovable produïda per ells mateixos. Pot ser una llum que ens guiï en la foscor. A més, hem de recordar que a Menorca, el títol de Reserva de la Biosfera, com tantes vegades s’ha dit, requereix i demana sostenibilitat. Finalment, una dada que es va donar i que resulta colpidora és que amb només un 1% del territori de Menorca—que no deixa de ser una gran quantitat de terra—es podria aconseguir el 100% de l’energia necessària per a l’illa exclusivament amb renovables. Pensa globalment, actua localment.
