Aquest article té una intenció de donar a conèixer un concepte no molt conegut, però des del meu punt de vista que és necessari tenir present, és la sobirania alimentària.
El terme sobirania alimentaria, va aparèixer per primer cop el 1996 pel moviment internacional d’agricultors, “La Via Campesina”, va posar per primer cop aquest concepte sobre la taula coincidint amb la trobada de l’organització de les nacions unides per l’agricultura i alimentació (FAO) en Roma. Un dels objectius principals era promoure l’agricultura local, camperola, a petita escala i acabar amb les ajudes que rep l’agroindústria per l’exportació i amb excedents agrícoles, que fan la competència deslleial als petits productors.
El concepte de sobirania alimentària definit per la Via Campesina és “el dret de cada nació a mantenir i desenvolupar els seus aliments, tenint en compte la diversitat cultural i productiva”. No obstant això, i de forma més recent, l’enfocament és més complex i es planteja amb unes dimensions diferents. No es tracta només de produir per a aconseguir una autonomia alimentària, sinó també de disposar dels mecanismes i recursos necessaris perquè aquest objectiu sigui sostenible. Ha de satisfer, a més, una sèrie de condicions que redunden en el benestar de la societat on s’entronca, inclosa una certa crida als valors locals o regionals.
El concepte és possiblement utòpic des del punt de vista menorquí, ja que produir tot l’aliment per no dependre de productes fora de l’illa és ara mateix inviable. Però és alhora un impuls cap al manteniment de varietats locals, com són blat de xeixa, carabassó antic, meló blanc de tot l’any, meló groc de tot l’any, síndria blanca de la Vall, guixó de careta negra, etc.
Les varietats locals ofereixen avantatges que val la pena destacar:
- Major capacitat d’adaptació a l’evolució dels factors ambientals.
- Menor exigència de la necessitat d’aigua i aportació d’adobs.
- Major resistència a les malalties, per tant reducció de l’ús de fitosanitaris.
- Millor capacitat de conservació.
- Major distribució de les collites durant la temporada de recol·lecció.
- Millor qualitat gustativa.
- Producte diferenciat i amb personalitat.
- I preservació del patrimoni cultural a través dels coneixements tradicionals associats.
Mentre que la utilització de varietats comercials redueix la heterogeneïtat de varietats, a valors gustatius solen ser molt menys gustatius, però més productius, menys adaptats als factors ambientals locals i impliquen la utilització de més aigua, més adobs i més fitosanitaris.
Pel que fa al consum, en haver-hi grans distribuïdors com són Mercadona, Carrefour, Lidl, entre altres, els quals porten la majoria de productes de fora de l’illa o obliguen a homogeneïtzar els productes als productors locals amb les varietats comercials, provoquen la disminució de producció de les varietats tradicionals.
S’ha parlat de varietats agrícoles locals, però també repercuteix en ramaderia com són vaca, ovella i gallina de raça menorquina.
Afegir que des d’explotacions agrícoles i ramaderes de l’illa tant de sistemes productius més convencionals i ecològics com són La Marcona, Algenderet Vell, Es Tudons, Santo Domingo, entre altres explotacions i horts particulars, utilitzen varietats locals permetent mantenir uns béns patrimonials i d’accent propi d’una regió Reserva de la Biosfera, que com illenques i illencs hauríem de preservar, per poder seguir mantenint la nostra identitat més enllà de la homogeneïtzació provocada pel turisme clàssic i la globalització.
Enllaços d’interès:
- Guia de varietats locals de Menorca.
- Agroxerxa.
- Revista SobiraniaAlimentaria.
- La sobirania alimentària al debat de les relacions internacionals.
Carles Torres, graduat en enginyeria alimentària i membre de Menorquins pel Territori
