La nostra illa és el llit que allotja les restes d’una cultura única en el Mediterrani que, durant segles, ha persistit al paisatge menorquí contra tot tipus d’amenaces, conservant una presència evident i silenciosa en el transcurs de totes les èpoques que l’ha fet esdevenir part de la nostra identitat menorquina. La cultura talaiòtica es mostra per les planures i turons de l’illa, immòbil i monumental, sent la causa indubtable de l’atenció parada a la prehistòria de Menorca; les seues pedres megalítiques evidencien l’antiga presència d’un poble primitiu i ens insten a plantejar-nos innumerables aspectes sobre la vida i els costums que es desenvolupaven al voltant d’aquestes construccions. Però aquest valor que atorgam a les romanalles del nostre passat prehistòric no ha estat sempre així; no és fins una època molt avançada que comença a sentir-se un interès específic al voltant de la Menorca talaiòtica i a desenvolupar-se una valoració que la converteix en part del nostre patrimoni. Aquestes primeres passes van ser donades gairebé de manera exclusiva per la historiografia, qui interpretà el paper principal per l’assoliment del punt en el que ens trobam actualment, executant una actuació imprescindible.
El tret de sortida el situam al segle XVIII, el segle de la Il·lustració, quan apareixen les primeres publicacions que qüestionen aspectes relatius a la prehistòria a partir d’aquestes restes conservades perennes a la terra; gràcies als interessos que va despertar el pensament europeu il·lustrat, autors com John Armstrong encenen la guspira que iniciarà un procés de sistematització acadèmica que assolirà una importància cabdal en els temps posteriors. El segle XIX va suposar l’empenta fonamental per a l’estudi de la cultura talaiòtica, en part per l’ambient que s’havia creat a Menorca durant la dominació britànica, que va afavorir aquest afany de coneixement al voltant de la prehistòria de l’illa, però també gràcies al context europeu que va multiplicar, a ritme vertiginós, l’ànsia de conèixer el món que s’havia gestat al segle anterior, vetlant cada cop més per l’obtenció de dades científiques i rigoroses. Aquesta situació va motivar l’arribada d’una àmplia nòmina de científics i viatgers, que verifiquen aquest interès creixent, per una banda, amb el paper de la jove disciplina arqueològica, que començava a agafar embranzida amb unes metodologies cada cop més precises, de la mà d’autors com Joan Ramis i Ramis o Émile Cartailhac, però també en les descripcions de viatges que es detenen generosament en els detalls dels diferents jaciments talaiòtics, com il·lustra l’obra de l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria. Així, no són només estrangers els que inicien aquest procés de valoració de la Menorca talaiòtica, sinó que els menorquins més il·lustrats de l’època també intentaven esbrinar més del seu passat i contribuir al seu estudi.
Tot aquest afany de sistematitzar la prehistòria menorquina i obtenir-ne un coneixement rigorós arriba al segle XX a un punt d’inflexió en el que els arqueòlegs 
entregats a la cultura talaiòtica pretenen donar una passa més enllà. D’aquesta manera, inicien una nova etapa d’investigacions de caràcter modern en les que s’apliquen sistemàticament noves tècniques de coneixement arqueològic, amb resultats precisos que pretenen aconseguir un coneixement global i realçar el valor del que va ser aquesta cultura que va viure durant dos mil anys limitada pel contorn menorquí. Les publicacions sorgides en aquests anys tenen un caràcter diferent, específic i amb una dimensió explicativa i divulgadora evident que pretén transmetre, des del coneixement d’experts, com la pionera Margaret Murray, Lluís Pericot o Maria Lluïsa Serra, els avenços que es donen en aquest camp.
L’evolució és clara: l’interès que despertà aquesta cultura va creixent de forma ràpida des de la primera publicació, aconseguint, cada cop més, una voluntat d’indagar directament en aquestes restes, d’excavar, amb un increment evident de sistematització i rigorisme que possibilita la creació d’un discurs racional, comprovable i que obre noves portes per a continuar la investigació. Paral·lelament, sorgeix la tasca que cerca i afavoreix la conscienciació del poble menorquí del valor i riquesa que tenen les antiguitats talaiòtiques i la necessitat de continuar amb el seu estudi i conservació.
Així, cadascun dels papers publicats ha contribuït en la tasca de valoració i estudi del patrimoni que té com a resultat la candidatura a Patrimoni de la Humanitat i que ara ja no només es desenvolupa amb publicacions, sinó també amb activitats, xerrades i excursions populars. És apassionant observar l’evolució de la història de l’illa, que des del segle XVIII havia estat relegada a intel·lectuals i estudiosos però ara s’apropa al poble, un poble que sent com a seu aquest patrimoni i cada cop el valora més, afavorint una intensa voluntat d’estudi i divulgació que afavoreix, per altra banda, la seua conservació i la promulgació de lleis que vetlin per a la seua protecció com a patrimoni.
La cultura talaiòtica a la nostra illa ha tingut un desenvolupament clar en el procés de creació de la seua història a través de les diferents obres que es van anar publicant des del segle XVIII i que encara avui continua ampliant-se. Podem endevinar una evolució en aquest procés de creació historiogràfica que conclou en el punt en què ens trobam ara, on ningú dubta de la importància i el valor de les abundants restes que lleuen a la terra menorquina des de temps remots i que ara han esdevingut símbol d’un patrimoni que pertany a la cultura menorquina actual, conjugant a través del creixent interès dels pobles llunyans en el temps però que, a la vegada, es troben íntimament a prop, en els mateixos camps i en el mateix paisatge.
Clara Vila, membre de Menorquins pel Territori
