Durant aquests darrers anys, en els que el món està visquent una transició energètica important, les renovables han tingut una evolució bastant notable i el seu ús per a la producció d’energia elèctrica s’ha incrementat notòriament. D’entre les que coneixem a dia d’avui, com són l’energia eòlica, la solar -fotovoltaica i tèrmica-, la biomassa, la geotèrmica, la hidroelèctrica, la mareomotriu o la undimotriu, és la eòlica la que, ara per ara, té una major eficiència energètica i evolució històrica.
I és que aquest tipus d’energia neta és la més barata de generar, en part, açò explica que sigui la més desenvolupada i extensa en tot el món -emprada a més de 80 països-, cosa que fa que el vent sigui la font renovable, d’entre totes les renovables, que més energia elèctrica produeix.
Des dels seus inicis, cap el 1980, els parcs eòlics s’han construït en zones on el vent és més fort i constant per tal de generar la major quantitat d’energia possible. Açò ha fet que des de fa uns anys les millors zones on es pot instal·lar un nou parc eòlic estiguin ocupades per altres parcs eòlics de tecnologia més primitiva i manco eficient, energèticament xerrant. Davant aquesta problemàtica, i en vies de cercar localitzacions més idònies, va sorgir l’energia eòlica marina o offshore que, a diferència de l’energia eòlica terrestre ubica els aerogeneradors mar endins. Així, s’aprofita al màxim l’eficiència d’una tecnologia molt superior a la de fa uns anys i permet instal·lar nous parcs eòlics a zones on el vent és més fort i constant -fins i tot més que a terra ferma-, d’aquí que la producció eòlica s’hagi incrementat exponencialment en els darrers anys.
Donat el seu caràcter renovable i la seua mínima incidència a l’ecosistema, aquest tipus d’obtenció d’energia compta amb el beneplàcit d’organitzacions ecologistes com Greenpeace. Tot i que el seu impacte no és nul i d’una manera o altra afecta a l’ecosistema marí aquest s’ha vist mitigat en els darrers anys, sobretot amb noves plataformes flotants que han reduït molt l’impacte que podien generar els ancoratges del fons marí.
El primer parc eòlic marí es va instal·lar a principis dels anys 90, l’energia eòlica offshore és jove i, per dir-ho de qualque manera, nova. Si la comparam amb la seua germana gran, l’energia eòlica terrestre, veim que hi ha una diferència bastant significant en quan a potència instal·lada: 12.161,00 MW marins front els 419.797,00 MW terrestres -just representa un 2,82 % de l’eòlica mundial-. Dinamarca va ser pionera mundial i a dia d’avui és on es troben els majors parcs eòlics marins. Per a vituperar i ser crítics en el cas que ens pertoca, no podem dir el mateix d’Espanya, que, tot i ser un dels països europeus amb més quilòmetres de costa no hi trobam més que un parc eòlic marí -i és a Gran Canària-. També és cert que aquests tipus de parcs, ara per ara, s’instal·len a llocs amb poca profunditat i a pocs quilòmetres de la costa espanyola la profunditat ja és elevada.
Però tot i açò no condonem un país que ha aplanat el camí a legislacions antirenovables. Vegem sinó l’informe Estadístiques de Capacitat Renovable, publicat per l’Agència Internacional de les Energies Renovables (IRENA), en el que es detallen les capacitats de generació i evolució de cada país i mundials. Espanya, país de sol i costa, només ha incrementat, en aquest darrer any, la generació eòlica en un 0,14 % front el 17,06 % mundial i la generació solar en un 0,63 % front un 26,30 % mundial. La transició energètica és imminent, l’aplicació d’un canvi energètic és sempre socialment dificultós, ja que no es pot fer d’un dia per l’altre, però només serà viable quan tots estiguem disposats a coadjuvar fins aconseguir-ho.
Francesc Capó Moll, membre de Menorquins pel Territori
Llicenciat en Enginyeria Industrial per la UPC (ETSEIB). Actualment fent feina a Barcelona a l’empresa Generación de Energía Sostenible en l’operació i manteniment de parcs eòlics i plantes fotovoltaiques.
