“No és una crisi, és una estafa”. A quantes manifestacions haurem sentit aquesta frase, quants polítics “d’esquerres” hauran dit això… . Aquesta afirmació tan potent no és cap mentida en si mateixa, però sí que suposa un anàlisi molt simple i parcial de la situació que hem patit aquests darrers anys.
El problema d’aquesta afirmació sorgeix en el moment en el qual ens fan entendre que la crisi, i només aquesta, ha estat una estafa. El motiu d’això prové de les bases i les tendències del sistema capitalista, i és que aquest sistema econòmic que regeix el món és una estafa en ell mateix.
En primer lloc cal definir a grans trets el sistema capitalista i com funciona, per després poder analitzar les tendències que té aquest sistema. El capitalisme és un sistema econòmic en el qual la gran majoria dels mitjans de producció són de titularitat privada, i on, teòricament, els individus cerquen la maximització dels seus guanys, per poder tenir el màxim benestar possible, aquesta acció es realitza mitjançant el lliure mercat. Una de les bases principals d’aquest sistema és la teoria subjectiva del valor, és a dir, la utilització que tenen els diferents béns i serveis en cada moment i per cada lloc, podríem dir que tracta d’aprofitar-se, en part, de les necessitats que poden sorgir als individus per treure un benefici econòmic.
A partir d’aquesta punt passaré a examinar els motius que em porten a fer una crítica a la voluntat d’algunes persones de fer creure que només la crisi ha estat una estafa, i a intentar explicar i demostrar que aquest fet que hem viscut els darrers anys passa de manera periòdica dins aquest sistema. El capitalisme d’ençà que va néixer no ha deixat de créixer a llarg termini, però sempre ho ha fet d’una manera cíclica, passant per diferents fases de creixement i decreixement, que anomenem auge, crisi, depressió i recuperació. Aquestes diferents fases econòmiques venen causades principalment per tres fets: la superproducció, la super acumulació i el subconsum.
Per entendre l’estafa del sistema ens hem de fixar amb les crisis que es produeixen, i és que aquestes són les que ajuden a crear, en gran mesura, les desigualtats. Quan hi ha un període de decreixement econòmic moltes empreses tanquen, aquestes que tanquen acostumen a ser les menys productives, que alhora són, normalment, de dimensió més petita. Quan l’economia arriba al punt màxim de depressió comença a créixer i, per tant, el consum augmenta progressivament i el mercat també creix, però en aquest moment dins el mercat hi ha un nombre menor d’empreses, i són aquestes les que han d’augmentar la seva producció per satisfer la totalitat de la demanda, ja que en moments de depressió és molt difícil l’entrada de noves empreses que puguin ser competitives amb les existents. Per tant les empreses que queden dins el mercat aconsegueixen uns beneficis superiors i poden augmentar la seva grandària. D’aquesta manera es produeix una monopolització del mercat, ja que després de cada crisi el nombre d’empreses tendeix a ser menor i, per tant, el poder que tenen aquestes dins el mercat, teòricament lliure, és superior, i,a més, augmenta la dificultat d’entrada de noves empreses que puguin ser competitives amb aquestes.
Com a conclusió m’agradaria posar algunes dades actuals per demostrar aquest augment de la monopolització de la riquesa en el final dels períodes de crisi, demostrant que els rics són capaços d’augmentar de manera exagerada el seu capital mentrestant els pobres es queden igual o pitjor. Per exemple a l’estat espanyol el patrimoni de les 200 persones més riques ha augmentat amb 60 mil milions durant els darrers dos anys, i a escala mundial aquests dies s’ha arribat al límit de què només 8 persones, evidentment homes, controlin tanta riquesa com la meitat més pobre de la població. És per tot això que molts d’economistes, la majoria dels quals sense cap tendència marxista, ja xerren de sistema capitalista monopolista.
Joan Giménez, membre de Menorquins pel Territori
