Generalment, el tema de la memòria es sol entendre sempre com memòria històrica. De fet, això és una metàfora, una obvietat. Òbviament, tota memòria és històrica, en el sentit que es refereix al passat, més concretament a la imatge que ens construïm del passat. Per regla general, associem directament la memòria històrica amb o bé a l’Holocaust jueu o bé amb la guerra civil. No obstant això, la memòria és quelcom molt més complex. Memòria és un concepte difícil de definir, però si ho haguéssim de fer diríem que és una imatge del passat construïda des de la contemporaneïtat mitjançant les transmissions d’aquest patrimoni que és la memòria. Per tant, la memòria no és quelcom estable, immòbil o finit, ans al contrari, la memòria és canviant. I això és important entendre-ho, perquè no és el mateix la memòria de la guerra civil ara que fa trenta anys. Amb tot, memòria històrica té unes connotacions que no deixen de ser molt limitades, i per tant, el concepte és útil, com tota convenció, però que realment es queda curt, o senzillament és una metàfora.
Si partim de que la memòria és tota imatge del passat —i aquí alguns es preguntaran la diferència o similitud amb la història—, que és una construcció cultural, i que és canviant, el ventall del significat memòria, i no tant memòria històrica, s’amplia molt. És a dir, tenim memòria no solament d’allò que ens poden narrar les fonts orals —perquè la majoria de nosaltres no ha viscut la guerra civil i tot i així en tenim una memòria— sinó que de tot el passat. Per exemple, a Catalunya hi ha memòria del 1714, a Europa tenim una memòria de la Revolució francesa, i tanmateix, cap de nosaltres ho ha viscut.
En aquest punt, potser cal esclarir el fals binomi memòria-història. Sense cap dubte, el fet que s’utilitza la convenció de memòria històrica pot portar a diverses confusions. En primer lloc, podríem confondre la memòria amb la història, quan de fet comparteixen molts trets —sobretot la gestió del passat, el que vol dir en el fons, poder— però no són el mateix. La història és una disciplina acadèmica i científica, que disposa d’una pròpia metodologia que la diferencia de tota la resta. La història, si la disseccionem com a ciència, consisteix en l’elaboració d’una hipòtesi, una recerca que pugui confirmar o desmentir aquesta hipòtesi, i unes conclusions. D’altra banda, la memòria és, com la història, una altra via de coneixement. No disposa d’una metodologia tan definida, així com no és reconeguda com una ciència, i per tant, no funciona de la mateixa manera. La memòria és sempre subjectiva del tot ja que brolla directament de l’exercici dels records d’un mateix. Per contra, la història és el tractament, també subjectiu en el sentit que un historiador no pot desprendre’s del context espai temps que el condiciona, d’unes fonts d’origen molt variat. Aquest tractament s’anomena historitzar. És a dir, la memòria pot, i ha de, ser historitzada. Quan parlem en aquests termes, el que es vol dir —parlem d’historitzar la memòria— és tractar d’analitzar els processos socials que formen i gestionen una memòria; això és, analitzar d’on sorgeix una memòria, si s’exerceix o per contra no s’exerceix, com es gestiona, etc.
Arribats a aquests punt potser alguns es plantejaran que si la història és una construcció subjectiva del passat, és conflictiva, en el sentit que no tothom comparteix la mateixa visió d’uns fets, viscuts o no. Efectivament, la memòria sempre és conflictiva i, per tant, del que es tracta és de gestionar-la el millor possible. Cal entendre doncs, que la memòria necessita una política institucional encarregada de gestionar, les MEMÒRIES —així, en majúscules i en plural. Si anem a termes més acadèmics trobarem un debat, però la visió que cada cop s’està consensuant més —a anys llum, com moltes altres coses, a l’estat espanyol— és la visió de que la memòria és un dret civil. És a dir, reivindicar una memòria, la que sigui, és un dret, i com a tal, la seva demanda origina una responsabilitat, o si es vol un deure, en les institucions, que s’ha de mostrar garantista davant la societat. Així mateix, la memòria s’ha d’entendre com un patrimoni, i que com a tal, cal transmetre —la transmissió és el concepte clau, sense aquesta no hi ha memòria, ja que mor. Per exemple, la memòria democràtica tan d’Espanya com de molts països d’Amèrica Llatina hauria de ser part de la base ètica i moral de la construcció d’aquests estats.
Si bé fins ara ens hem entretingut en disquisicions més acadèmiques, però, crec, necessàries per començar a entendre la complexitat del tema, anem ara a aplicar això a la terra, en concret a Menorca. Fa no molts anys, l’historiador Albert Balcells va escriure un llibre anomenat Els llocs de memòria dels catalans. En aquest —que no recoman especialment—, Balcells explicava com una sèrie de llocs de Catalunya tenen memòria, quina memòria, perquè, i com ha anat canviant: Poblet, Montserrat, El Canigó, Ripoll. Com hem vist, la memòria es va actualitzant i Montserrat és un bon exemple: la memòria d’aquest lloc ve des de l’època medieval fins a la Transició, on es varen reunir diverses vegades sectors dissidents al règim per organitzar-se. Deixant de banda la localització d’aquests llocs, resulta interessant el fet d’analitzar la memòria d’uns llocs. Però, què entenem per llocs de memòria? Un lloc de memòria és aquell lloc que té unes imatges del passat que estan presents en l’imaginari col·lectiu. Arribats a aquest punt volia compartir una pregunta que fa dies que em roda pel cap: tenim llocs de memòria els menorquins? Si és així, quins són? Al meu parer sí tenim llocs de memòria, però em resulta més difícil dir quins. Segurament, per poder arribar a més conclusions caldria fer un estudi i anàlisi més detingut i en profunditat, però és una pregunta que qualsevol lector es pot plantejar i pensar-hi. Per exemple, m’atreviria a dir que la fortalesa de La Mola o l’hospital de l’illa del Rei són llocs de memòria.
El tema de la memòria pot semblar irrellevant, però de fet, pot contribuir molt a una millora de salut democràtica, al mateix temps que a una recuperació i difusió d’elements culturals potser en perill de desaparició. Amb tot, a Menorca, ara mateix no hi ha cap tipus de política de memòria. Es roman indiferent tan als vestigis franquistes que resten en monuments com a la planificació de noves possibilitats de memòria. Així, no s’estan construint ni bastions ni bastides ètiques i culturals en referència al passat que puguin marcar un camí per assolir una millor salut social en el futur immediat. Certament, no és d’estranyar, i és que amb tot el que s’ha pogut veure fins ara queda clar que és un tema complicat; cal doncs, reflexionar-hi i potser començar a pensar en explorar el tema per tal que els menorquins tinguem més referents, amb l’objectiu final de millorar la nostra democràcia.
Miquel López, membre de Menorquins pel Territori
