Aquest escrit emana de la, cada cop més, presència d’articles de tota mena que parlen de sobiranisme, menorquinisme, mallorquinisme, etc. Sobretot pel cas de Mallorca. Així doncs, el que es pretén aquí és només reflexionar un poc sobre l’estratègia, o com a mínim fer un senzill esbós dels camins que s’haurien de recórrer. Com resulta evident, centrant-se en Menorca.
En primer lloc, val a dir que en aquests temps de crisi que corren, i que, segons sembla, seguiran corrent, les preguntes i els escepticismes creixen. I açò, és bo. És bo si ha de servir per fomentar la crítica, i és millor si ha de servir per construir una alternativa. Així, actualment estam veient com multitud de comunitats —les comunitats imaginades que parlava Anderson— es repensen, es posen en dubte, es desordenen i es volen tornar a ordenar de formes diferents. En el panorama actual en què el règim de 1978 trontolla com a mínim de dues potes, i en què el panorama global no fa més que agreujar la situació, salta a l’aire el model d’estat que ens organitza. Consider que és per açò que tant els moviments socials que en els darrers anys han florit com una gran primavera i han donat esperança a molta gent, com els postulats sobiranistes —no xerram aquí d’independència específicament— que han reclamat més poder real i pròxim al ciutadà, es presenten com a les úniques alternatives a la realitat social amarga, que no crua, que vivim.
Amb la serenitat que ens regala el pas del temps, s’ha pogut comprovar que, per una banda, l’emmirallament amb Catalunya per a construir un país propi no funciona. És a dir, evidentment, el procés que es viu a Catalunya ens ha de servir per a reflexionar i aprendre, però no per a intentar extrapolar la situació principatina. De la mateixa manera, tants altres processos ens poden servir de referents. Per altra banda, l’estat espanyol roman immutable a les múltiples demandes ciutadanes, i les alternatives que propugnaven un federalisme municipalista i descentralitzador van caient pel propi pes de la realitat. Entram doncs més a fons en el sobiranisme.
Els que som més joves hem viscut una etapa de bipartidisme sense fissures en l’àmbit estatal —fins fa ben poc—, i apropant-nos, al marge del poc interès, generalitzant, que despertava allò local per a molts, hem viscut projectes poc atractius i fins i tot com a «antiquats». Per açò també s’expliquen els canvis polítics recents, pel canvi generacional. Malgrat açò, sí que hem vist o estudiat aquells que en un moment o altre ens hi hem interessat, com el nacionalisme menorquí era un grup minoritari, en molts casos que disposava de l’elit intel·lectual, però mai hegemònic —que no significa dominant—, és a dir, incapaç de sumar majories via el consens i el convenciment. De fet, el concepte ja ha canviat, parlar en termes de nacionalisme es fa molt més complicat, a vegades espinós; per contra, els que hem viscut quasi més anys de consciència de crisi que no de bonança, entenem molt millor el concepte de sobiranisme. I aquest sobiranisme no s’ha de limitar únicament al factor cultural o lingüístic, sinó que ha d’anar més enllà d’açò i apostar per un projecte polític definit i atractiu. Sobiranisme entès de moltes maneres: polític, econòmic, energètic, cultural, etc.
El sobiranisme ha de ser capaç d’articular un discurs –i després una praxi– que cerqui millorar la comunitat sencera. I, perquè això sigui possible, no pot romandre enrocat en la defensa d’una cultura, de vegades, elitista, sinó que ha de construir una imatge que sigui seductora, i sobretot, que sigui creïble. Per açò, el sobiranisme ha de defensar l’ecologisme, el feminisme, ha d’apostar per una política social molt més àmplia i palpable, ha de néixer del municipalisme, ha de cercar la cooperació entre tots els ens que basteixen la societat civil; en definitiva ha de crear des de baix una bastida prou ampla. És a partir de tots aquests valors en positiu i inclusius, que s’ha de crear una cultura compartida, i que els que no són naturals de Menorca s’ho sentin, perquè vulguin aprendre la nostra llengua i la nostra cultura, i perquè vulguin viure i treballar en la nostra terra.
Em ve al cap l’exemple del GOB a Menorca. Durant els anys de la transició i de l’embrionària democràcia, quan la defensa de la llengua existia però era reduïda a cercles intel·lectuals —i que necessari i positiu va ser, ja que la situació era crítica— el GOB va ser capaç d’aglutinar i organitzar un gresol de gent molt variada, en defensa d’una causa, el conservacionisme territorial, l’ecologisme, la natura. No obstant açò, ho va fer quasi sempre en català. Des del meu punt de vista, que entenc, segurament no serà compartit per tothom, sense que el català fos la seua bandera, van fer molt per la nostra llengua, normalitzant-la als carrers i a les institucions, difonent-la als nouvinguts alhora que lluitaven junts per una causa diferent. És clar que la conjuntura ha canviat, i no poc, però l’anàlisi d’aquest cas ens ha de fer reflexionar. No és, de fet, l’estima pel territori quelcom compartit per tots els menorquins, deixant de banda polítiques concretes de partit? Podria ser un element vertebrador. Sense plantejar que el sobiranisme posi les seues arrels en l’ecologisme, volia incidir en açò de prendre les idees compartides i el més transversals possibles, per fer entre tots, un país millor. Un país en què la nostra gent, la nostra terra i la nostra cultura gaudesqui de millor salut, i sobretot, que ens doni ni que sigui un poc, esperança d’un futur millor.
Miquel López Gual, membre de Menorquins pel Territori
Graduat en Història per la UB, estudiant del Màster en Història Contemporània i Món Actual (UB i la UOC) i membre de Menorquins pel Territori.
