Ens trobam en un moment crucial en el debat dels sistemes educatius occidentals i es fa cada vegada més evident la necessària renovació pedagògica. Aquesta es canalitzada en una enorme diversitat d’opinions, propostes i noves iniciatives educatives de caire privat. Davant el nou plantejament de com hauria de ser l’educació obligatòria, també s’obre el debat, com molts d’altres, sobre quin és i serà el paper del docent en aquest sistema educatiu.
És difícil negar el desprestigi social de la professió de la docència en l’actualitat, i aquesta té moltes i diverses causes. Les contextuals s’expliquen per la nova Societat de la Informació (Coll, 2016), que no té res a veure amb aquelles societats del segle XIX on els sistemes educatius van néixer com a fruit del mateix procés de construcció dels estats-nació europeus. De fet, fins fa poques dècades, el docent era una figura respectada i d’autoritat, que no té perquè ser el mateix que autoritari, perquè el seu paper era el de transmetre una informació i coneixements que tenia de manera privilegiada. Ara bé, que passa amb el professional de l’educació —i molt especialment en el de l’àmbit de les ciències socials i, particularment, en el cas de la història— quan es troba avui en dia davant d’un grup, no només numèricament desproporcionat d’alumnes, sinó que tenen tots ells aquesta informació a un clic amb el dit?
És obvi que el docent ha de tenir coneixements profunds de la disciplina que pretén que els seus alumnes coneguin però, al mateix temps, també ha de tenir les capacitats per a convertir aquests coneixements teòrics en qualque cosa més, que vagi més enllà de mera informació erudita. L’assignatura d’Història se’ns planteja com un cas paradigmàtic d’aquesta situació, ja que és transmesa com un discurs tancat, que no proporciona res als alumnes més enllà del que podrien trobar a Wikipedia. I el que més sorprèn, el protagonista dins d’una classe d’Història és generalment el professor mentre que els alumnes tenen un rol totalment passiu.
Imagineu-vos a una persona que en sap molt de qualque tema, i a qui pot ser molt interessant escoltar una estona, però que al tercer dia de la setmana que el veus continua parlant-te del mateix, sense que tengui cap relació amb el que t’interessa a tu ni deixant-te intervenir en la conversació. Desapareix el diàleg i l’acabaràs avorrint i sense ganes de veure’l més. Ara bé, en el cas de les classes d’ESO, n’estaràs obligat.
Veim com la Història dins dels centres no es contempla com una ciència social on sens dubte es troba el seu valor educatiu real. L’ensenyament de la Història no només podria acompanyar als infants i adolescents en el seu desenvolupament cognitiu -potenciant habilitats com l’anàlisi, la contextualització de fets, la comprensió de la causalitat, etc.- sinó també és imprescindible per a la sensibilització dels futurs ciutadans en valors tan essencials avui en dia com el de la convivència i la tolerància. Aprendre a «pensar històricament» significa defugir de les explicacions simplistes, de la ignorància i, sobretot, vol dir pensar de manera critica i autònoma.
Però, per a aconseguir açò, al nou docent se li hauria d’exigir creativitat, capacitat d’adaptació, improvització, motivació i capacitat de motivar, d’acompanyar i guiar a les persones en el seu procés d’aprenentatge personalitzat, del qual han de ser els protagonistes. A més, i sobretot, es requereixen unes aptituds emocionals i relacionals de diàleg, comunicació, acceptació, cooperació, saber escoltar, tenir paciència, etc. que convertesquin l’aula en un espai de llibertat i de clima saludable, tot desbloquejant les relacions efectives entre alumnes i entre aquest i el professor. Estic segura que aquests factors moltes vegades intervenen amb major intensitat en el fracàs escolar -hauríem de demanar-nos qui o que fracassa- que no pas les incapacitats cognitives. Veim com tots aquests aspectes, entre molts altres que podrien allargar la llista, que s’haurien de contemplar en un bon docent d’avui són actituds i habilitats emocionals i socials, que van molt més enllà dels freds continguts teòrics que composen la major part de la formació dels futurs professors de secundària d’avui dia.
Maria Gutiérrez, membre de Menorquins pel Territori
Graduada en Humanitats. Cursant el màster de Formació del professorat de Secundària Obligatòria i Batxillerat -Especialitat Història i Geografia (UB) i el màster en Global History (UPF).
